La Ciutat de les Roses no pot relegar les roses

Les Festes de Primavera haurien de ser el moment de màxim orgull col·lectiu de Sant Feliu. Uns dies en què la ciutat mostra allò que la fa única: la seva història, la seva identitat i, sobretot, la seva vinculació amb les roses. Però enguany moltes persones han tingut la sensació que aquesta essència s’ha anat apagant.
L’Exposició Nacional de Roses no és una activitat més dins del calendari festiu. És el cor de les Festes de Primavera i una de les tradicions més arrelades de la ciutat des de fa gairebé un segle. Sant Feliu és coneguda arreu com la Ciutat de les Roses gràcies a generacions de persones que han dedicat temps, esforç i estima a preservar aquesta tradició. Per això sorprèn i preocupa veure com, any rere any, l’exposició va perdent protagonisme institucional i visual.
Ja fa temps que ni tan sols compta amb un cartell propi i aquest any s’ha evidenciat encara més una certa manca d’ànima en l’organització de les festes. La desaparició pràctica de la Fira Comercial i Industrial també reforça aquesta sensació d’un model que ha anat deixant enrere part del que feia singular la primavera a Sant Feliu.
Molts veïns i entitats han expressat aquests dies el seu malestar. I no es tracta de nostàlgia, sinó d’una preocupació legítima sobre el futur d’un patrimoni col·lectiu que no es pot banalitzar ni convertir en un element secundari dins la programació municipal. Equiparar una exposició amb 98 anys d’història amb activitats que no tenen aquest pes simbòlic demostra una falta de sensibilitat envers la identitat de la ciutat.
També s’ha notat l’absència dels Amics de les Roses en l’organització de l’exposició. L’entitat ha estat durant dècades una peça clau en la preservació i projecció de la cultura roserista de Sant Feliu. La seva experiència i implicació han estat determinants perquè la ciutat mantingués viu aquest llegat.
Les Festes de Primavera només tindran futur si recuperen la seva ànima. I aquesta ànima passa per tornar a donar centralitat a les roses, reforçar el paper de les entitats i entendre que la identitat d’una ciutat no es construeix des de la distància, sinó des de la participació i l’arrelament.